Creu Roja: una gran multinacional

Papá, tú en qué trabajas?

Mira que els xiquets fan preguntes difícils, però poques vegades tinc tantes dificultats per contestar, que quan em plantegen aquesta qüestió. I és que no és fàcil la resposta.

A qui me em fa eixa mateixa pregunta amb aire prepotent per que ell treballa en una gran empresa mentre jo ho faig a una ONG, m’agrada contestar: “gestione els impostos que tu pagues”. I en certa manera potser és la manera més senzilla d’explicar el que faig; al menys això és una part de la meua feina. Però en realitat és prou més complicat.

Avui, dia mundial de la Creu Roja, parlaré de la meua empresa i del meu treball. Tothom coneix la Creu Roja, però cada persona té la seua pròpia imatge d’aquesta organització. Alguns pensen en els socorristes de la platja (la meua neboda, quan era menuda, no entenia com podia treballar a la Creu Roja a Madrid, si ací no hi ha mar...); uns altres pensen en les ambulàncies, una activitat que ja fa anys s’està abandonant, però que en algunes localitats encara juga un paper important; hi ha qui pensa en els immigrants quan arriben en patera i EN el voluntari de Creu Roja que sempre hi és al seu costat; també hi ha qui identifica aquesta organització amb la ajuda humanitària quan hi ha una catàstrofe en qualsevol part del mon...

Totes aquestes imatges són certes, però la Creu Roja fa moltes més coses que no sempre son tan conegudes. Quan agafe una memòria d’activitat de la Institució quasi m’esborrone de veure tot el que es treballa pels més vulnerables arreu del mon.  I és que si hi ha una organització compromesa amb els més desafavorits, aquesta és la Creu Roja.

No vull continuar sense fer una breu introducció històrica sobre el naixement del moviment de la Creu Roja. No tots els que hi treballen coneixen aquesta bonica història.

Va ser l’any 1859 quan el comerciant ginebrí Henri Dunant va viatjar al nord d'Itàlia, el mateix dia en què s'hi enfrontaven els exèrcits austríac, francès i piemontès. Al vespre, sobre l'escenari de la Batalla de Solferino, aquell 24 de juny de 1859, jeien 40.000 homes pràcticament abandonats a la seva sort. Dunant va veure com morien els ferits sense assistència i, ajudat per gent dels pobles propers, es va dedicar a socórrer-los sense fixar-se en quin bàndol del conflicte estaven.

Format i emprenedor, el record el va portar a concebre formes de pal·liar situacions semblants, i tres anys després va publicar les seves reflexions. En un llibre anomenat "Record de Solferino", Dunant planteja la idea germinal del que seran les futures societats de la Creu Roja. Va escriure, textualment "la finalitat serà cuidar dels ferits en temps de guerra per mitjà de voluntaris entusiastes i dedicats, perfectament qualificats per al seu treball".

I així, en 1.863 es va constituir formalment el Comitè Internacional de la Creu Roja, i un any després es va aconseguir, amb el suport del Govern Suís, que dotze Estats signaren el Primer Conveni de Ginebra, on es va acordar:

1.Proteger als militars ferits en campanya.
2.El caràcter neutral i protecció del personal sanitari i dels hospitals militars.
3.L’adopció de l'emblema de la Creu Roja sobre fons blanc com a símbol protector.
4.L’establiment d'un comitè permanent que es va denominar "Comitè Internacional de la Creu Roja".
5.La promoció internacional de societats de socors.

I aquest va ser l’origen d’un moviment humanitari mundial de característiques particulars i única en el seu gènere, per la seva relació particular basada en convenis internacionals amb els Estats i Organitzacions internacionals amb una finalitat netament humanitària. La integren:

-          Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR). Organització internacional amb seu a Ginebra que es dedica fonamentalment  a socórrer els afectats pels conflictes armats.

-          Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja (FICR), formada per les organitzacions de 187 Estats.

L'emblema inicial del Moviment, com és sabut, és una creu roja, just al contrari que els colors de la bandera de Suïssa, en reconeixement als seus fundadors i la seva neutralitat. La creu, juntament amb la mitja lluna roja i el vidre roig sobre fons blanc, són emblemes humanitaris reconeguts oficialment per gairebé la totalitat de països del món i el seu ús està emmarcat en el Dret Internacional Humanitari, per la qual cosa han de ser respectats en tota circumstància, de manera que es puguen desenvolupar les tasques humanitàries als desastres i conflictes armats.

Actualment el Moviment Internacional de la Creu Roja, compta amb 100 milions de membres i voluntaris, hi treballen 300.000 assalariats, i de la seua feina se’n beneficien 230 milions de persones vulnerables.

A Espanya, la Creu Roja s’organitza al any 1.864 sota els auspicis de l’Ordre hospitalària de Sant Joan de Jerusalem. En els seus orígens la seua actuació va estar centrada en intervencions humanitàries en cas de conflicte armat, i arran dels conflictes bèl·lics a l’Àfrica de principis del segle XX, es van expandir els centres sanitaris, arribant a sumar 36 hospitals.

Entre 1936 i 1939, en plena Guerra Civil Espanyola, va realitzar una important activitat. A principis del conflicte, el Comitè Central de la Creu Roja Espanyola va demanar al Comitè Internacional una intervenció directa a causa de l'existència dels dos bàndols dins de la mateixa CRE. Tots dos bàndols van ser fonamentals per reduir els mals de la societat espanyola durant la guerra: subministraven queviures, enviaven material sanitari, protegien les evacuacions i servien d'intermediaris en les comunicacions entre famílies separades pel front i en l'intercanvi de presoners.

En la dècada dels setanta, es va produir un augment dels accidents de trànsit que requerien una ràpida resposta, causa de l'increment en el nombre d'automòbils i viatges per carretera. Front aquesta nova situació, la Institució va estendre la xarxa de llocs de Primers Auxilis a les carreteres espanyoles, un projecte que havia començat durant la Segona República Espanyola.

A partir de 1985 es produeix una reorganització que comportà la democratització de la Institució amb la potenciació de la participació dels voluntaris, i a és a partir dels noranta quan es produeix la gran modernització de la Institució i la seva adaptació als nous reptes que plantejava la societat Espanyola, per una banda la consolidació de la intervenció social amb els col·lectius vulnerables (gent gran, refugiats i immigrants, afectats de VIH, drogodependents, infància i joventut, població reclusa, discapacitats, dones en dificultat social), d'altra l'espectacular increment dels programes internacionals (cooperació al desenvolupament, ajuda humanitària, cooperació institucional) que ha suposat un important increment dels recursos humans i materials dedicats a aquest àmbit. Tot això acompanyat per un procés de modernització de les estructures i major autonomia econòmica. Actualment la Institució a tota Espanya compta amb més de 10.000 treballadors assalariats, delegats a més d’un centenar de països, 200.000 voluntaris, més d’un milió de socis, gestiona un pressupost total anual de 500 milions d’euros (dels quals aproximadament una tercera part són subvencions, una tercera part provenen de la prestació de serveis, i una tercera part d’empreses i particulars a través de donacions i quotes de socis); Tots aquests recursos per assistir a vora 4 milions de persones en situació de vulnerabilitat, dins i fora d’Espanya.

En la història recent cal esmentar la seva intervenció durant els atemptats de l'11-M a Madrid, mobilitzant gairebé 900 voluntaris entre metges, forenses, psicòlegs i coordinant una extensa xarxa de donació de sang i atenció telefònica (a la qual vaig participar-hi directament).

Però va ser abans d’això, a 1.999, quan la Creu Roja Espanyola, a la IV Assemblea General, va aprovar el seu propi Pla d’Ocupació per a Col·lectius Vulnerables. Després de més d’una dècada de desenvolupament de programes socials calia tancar el cercle de la intervenció millorant la empleabilitat de les persones en desavantatge tot afavorint la seua inserció laboral com a mitjà per a la plena integració social.

I és precisament en eixe moment quan sóc contractat per Creu Roja. Després d’anys de treball en projectes ocupacionals a administracions locals, empreses privades i sindicats, entre a formar part d’un equip encarregat de posar en marxa aquest Pla d’Ocupació a tota Espanya. Amb el suport econòmic del Fons Social Europeu, en concret, a través de la participació en el Programa Operatiu Lluita contra la Discriminació, encete una nova etapa en la meua trajectòria laboral amb el repte de construir tota una xarxa de centres arreu de l’Estat espanyol, on de manera integral es puga donar resposta a les barreres endògenes i exògenes que les persones amb més dificultats troben a l’àmbit laboral.

Onze anys després podem dir que hem aconseguit una part important dels objectius que ens marcàrem aleshores: durant aquest temps hem atés un quart de milió de persones en situació de vulnerabilitat, i d’aquestes, més de 100.000 han assolit un contracte de treball després de passar pels nostres serveis. Tot això amb el desenvolupament de projectes ocupacionals en més de 150 localitats, 500 professionals i més de 2.000 voluntaris.

I quin ha estat el meu paper en tot això: uf! difícil d’explicar! quan ens movem amb aquestes xifres, evidentment la incidència d’una única persona és poc rellevant... però tota pedra fa paret... Les meues funcions han anat canviant al llarg dels anys, en base a les necessitats de l’Organització.

Al principi va ser necessari una forta inversió en la formació dels equips territorials; l’equip multidisciplinar dels Serveis Centrals centrarem els esforços en establir una metodologia de treball comú, desenvolupar instruments informàtics on-line de gestió i de registre, transferir bones pràctiques, garantir una adequada coordinació amb administracions, sindicats, empreses i altres organitzacions, i sobre tot  controlar el bon ús dels diners públics i dels fons propis de Creu Roja que es posaren al servei d’aquest objectiu.   

En un segon moment, puguerem aprofundir en els elements diferencials del nostre treball, donant respostes cada volta més adaptades a les problemàtiques de cada persona, superant la visió tradicional de “col·lectiu” per “elements de discriminació” i “factors de empleabilitat”. Segons creixia l’abast de la nostra intervenció, ens vam poder dedicar a l’anàlisi i la investigació social, en disposar en alguns casos de més informació sobre la vulnerabilitat en Espanya que cap altra organització i fins i tot que les administracions públiques. També en aquests anys ens dedicarem a desenvolupar una forta tasca de sensibilització social.

Amb l’arribada de la crisi, vam tindre la pressió augmentà per tots els costats: els retalls pressupostaris unit a una demanda dels nostres serveis creixent a un ritme exponencial, i un rebuig social cada volta més acusat cap els desfavorits (ara són unes altres les prioritats) ha col·locat els nostres equips al límit del col·lapse, però la seua indubtable professionalitat ens manté a la avantguarda en la inserció laboral de col·lectius vulnerables.

En l’actualitat la meua feina continua sent d’allò més diversa: des d’anar a les grans empreses buscant la col·laboració (no només econòmica), fins augmentar els controls de les despeses realitzades (per passar amb èxit les auditories que tenim permanentment del Tribunal de Comptes, del Fons Social Europeu, de la Comissió Europea, de la Inspecció General de les Administracions de l’Estat...). Tot això adobat amb les tasques de consultoria social amb les administracions, l’elaboració de nous projectes front a les noves necessitats, les intervencions en esdeveniments (jornades, taules rodones, etc.), el manteniment de la coordinació interterritorial, l’assistència tècnica als equips, les visites als nostres centres, la supervisió “in situ” de l’activitat, l’anàlisi de les tendències dels mercats de treball, l’elaboració de memòries, el control de pressupostos, la distribució del finançament en funció dels resultats, i una interminable quantitat de tasques que no em permeten precisament avorrir-me.

I és per això pel que estic tan pagat de treballar on treballe. No diré que la meua empresa és perfecta; hi ha moltes coses a criticar que no reflectiré ací, i que em reserve només per quan entre per la porta de la feina, però puc dir que en pocs treballs es pot tenir la satisfacció de saber que la plusvalia del teu esforç té una utilitat tan directa en la justícia social, i quan algunes ONGs estan sent qüestionades per la utilització dels seus recursos, a la Creu Roja tinc la garantia de neteja i transparència.

I és que el meu treball, com la inserció laboral, es molt més que una feina...